Avui, els que hi creuen, celebren el dia de la Constitució. Jo no ho faig, pel mateix motiu que no celebro el Hannukkà: no hi crec. Això no treu, que no em pugui de deixar d’encuriosir que a l’estat espanyol estiguin celebrant l’aniversari de la seva carta magna en estat d’alarma, i amb treballadors treballant sota control militar.
I si, hem arribat aquí perquè els controladors aeris han realitzat un xantatge inacceptable convertint en hostatges a la població. I si, tenen motius per queixar-se perquè (resumint) son uns esclaus excel·lentment pagats. I tot i això, és injustificable l’acció que van realitzar divendres fotent el pont a molts treballadors i treballadores d’arreu de l’estat espanyol (i en casos concrets, provocant problemes més greus), un dels pocs alleujaments que tenen molts en època de crisi.
Però també hem arribat a aquest extrem per la inoperància d’un govern socialista que ha deixat podrir un problema, i no l’ha sabut o volgut solucionar. Perquè a l’estat espanyol, el diàleg sembla estar condemnat permanentment al fracàs. I mentre a Catalunya fem un Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació amb tots els partits i actors socials rellevants per construir un nou model econòmic, a l’estat espanyol només fan cas als grans empresaris o als grans sindicats, depenent del dia i del que digui Alemanya.
I no vull ser malpensat, però a mi això em sona a cop sobre la taula. Perquè convocar un decret, sabent les conseqüències que tindria, quan els controladors podrien fer més mal? Sinó és per fer un pols, per crear un enemic públic i desprès esclafar-lo (com s’esclafen els enemics, amb l’exercit!) esperant que la ciutadania t’aplaudeixi amb les orelles, és per estupidesa. Francament, ja no se que és pitjor, estupidesa o malevolència. El que se és que d’en Rubalcaba m’espero malevolència, molta, i estupidesa, poca.
I no ho oblidem de que tot i això, te una culpa estructural clara: la gestió i direcció d’AENA, aquell monstre de dos caps que PP i PSOE han anat alimentant fins que se’ls ha descontrolat. Una d’aquelles castes funcionarials del Madrid Imperial, que encara creuen en la doctrina del Rei Sol: L’Estat, son ells, i l’interès de l’estat, el seu. Una gestió que Catalunya porta anys reclamant que sigui diferent, i que ara és vol remodelar a corre-cuita, com un d’aquells molts sacrificis rituals que en ZP realitza davant el deu dels mercats.
Però res d’això serveix per justificar la trista realitat. Vivim en un estat, on el dia de la constitució el celebrem en estat d’alarma i amb part de la societat militaritzada, per tal que tots i totes puguem tenir la nostra ració de pa i circ particular (llegiu viatges i avions, allà on diu pa i circ), i la majoria de la població ben contenta i encara pensa que ens hem quedat curts. I en la meva perplexitat, el que tinc clar és que vull viure en un estat on l’alarma no és declari així com així, i la solució a un conflicte laboral no tingui coronels pel mig. El que se, és que l’estat espanyol torna a evidenciar les seves mancances democràtiques. I cert, no se si una Catalunya estat ho solucionaria, però ho podríem intentar i crec que ja va sent hora.
Rajant X Rajar 