Apunts ràpids sobre unes eleccions normals amb un resultat esperable (però que ningú esperava!)

Avui a Politikon resumeixen algunes dades inicials sobre la victòria d’en Donald Trump i sembla que els republicans van aconseguir mantenir gairebé tots els votants de Romney, mentre que Clinton no va mantenir els votants d’Obama. De fet, això es el que haguéssim esperant si el candidat republicà hagués estat en Marco Rubio o en Jeb! Bush. Històricament és molt difícil per un partit aconseguir un tercer mandat, des de la 2ona guerra mundial i obviant morts i dimissions només ha passat amb en George H. Bush desprès d’en Reagan. Malgrat els nivells de popularitat d’Obama i una recuperació econòmica més solida que l’europea en unes eleccions normals el candidat demòcrata no seria el favorit. És per això que els controls extra dels “Polls Plus” de 538 milloraven les possibilitats de Trump en detriment de les possibilitats de Clinton, o que els analistes de Vox porten mesos parlant d’una “Trump tax” que no s’ha materialitzat. Clinton era la favoritat perquè els analistes suposaven que Trump era un candidat extraordinàri,  però sembla que l’electorat nord-americà ha tractat unes eleccions extraordinàries com si fossin unes eleccions ordinàries. El resultat no es curiós perquè sigui extraordinàri, es curiós per la seva normalitat.

cohadh-wiaamrsb

El nou president electe es algú que, jutjant per la seva campanya electoral, és un cacic autoritari, un home de negocis corrupte, estafador, racista i mentider, algú que mai tindria que haver arribat a la presidencia. Una possible explicació es entendre l’ascens de Trump com un vot protesta contra l’establishment. Aquest és  l’argument del seu equip de campanya: Trump a re-activat un votant alienat amb Washington, però dades inicials no semblen confirmar aquest supòsit. Cert, Trump ha atret un percentatge de votants blancs rurals i poc educats (que no amb pocs recursos) que han estat decisiu però, en termes absoluts, ha tingut menys vots que Romney. Sense cap dubte hi ha una part important de la seva coalició electoral  que segueix fervorosament l’etno-nacionalisme de Breitbart i és un grup molt fort entre l’activisme de base republicà, però no sembla que els seus votants en conjunt siguin gaire diferents dels que hagués votat a en Marco Rubio. El factor clau no ha estat la ira de la classe blanca sinó el comportament electoral normal de l’electorat republicà. Per entendre l’ascens de Trump ens hem de preguntar que ha fallat per tal que unes institucions  dissenyades expressament per prevenir l’accés al poder de demagogs populistes hagin atorgat la presidència a Donald J. Trump?

Hi ha dues intuïcions que crec que expliquen el fracàs de les institucions nord-americanes. La primera es l’abandonament republicà  de les normes i actituds que sostenien el bon funcionament polític de les institucions nord-americanes, la segona la incapacitat dels mitjans i del partit demòcrata per adreçar aquest abandonament.

Quan parlem d’institucions normalment ens referim a les regles i organitzacions que estructuren l’activitat política i econòmica. Hi ha una part substancial d’aquestes institucions que son informals, no escrites, normes de comportament que tenim assumides i que son cabdals per assegurar un funcionament normal de l’activitat política. El partit republicà porta 8 anys pixant-se sobre aquestes normes informals (més si compten el temps Gingrich com Speaker, però deixem 8 anys per fer-ho curt). Potser la norma no escrita més important en la vida política nord-americana és que el Congrés i el Senat actuaran com a balança i contrapes del govern utilitzant amb mesure el seu poder obstructiu, però des de que van aconseguir control del Congrés i el Senat al 2008 els Republicans porten obstruint activament el govern nord-americà. Utilitzant el filibuster per impedir lleis que tenen majoria, tancant el govern per intentar forçar que Obama repel·leixi l’Obamacare, negant-se a confirmar múltiples nominacions executives; tot per tal de crear una sensació de caos constant.

El deteriorament de les institucions informals s’agreuja amb la picada a l’ullet constant al nacionalisme blanc i el racisme més descarat, apelant a actituds més enllá del que es democraticament aceptable. Els exemples son innumerables, potser el més descarat i que més rellevància ha tingut últimament és el discurs que ha portat a governadors estatals a endurir les lleis de vot per combatre “frau electoral”, un frau que es pràcticament inexistent però que serveix de coartada per continuar les practiques de segregació racial del sud dels Estats Units. No es sorprenent doncs que quan Trump clama que les eleccions son fraudulentes tingui una audiencia receptiva.  Aquesta deriva es encara més preocupant si tenim en compte la tesí  d’Achen i Bartels de que els electors no escullen els partís i líders polítics a partir de les seves preferències ideològiques sinó que en gran part modifiquen aquestes preferències mitjançant el discurs del seus referents polítiques. Un exemple apropiat i rellevant d’aquest fenomen es la impopularitat d’Obamacare entre votants republicans, quan bàsicament és una llei basada en la regulació sanitària de Massachusets impulsada per en Mitt Romney. Això doncs no es d’estranyar que quan es presenta un candidat com Donald Trump una part important de l’activisme republicà i de l’electorat el vegi amb bons ulls. Donald Trump converteix en text explícit el context implícit del discurs republicà.

Tot això pasa en un context en el que els mitjans de comunicació estan increïblement poc equipats per explicar la realitat. En primer lloc,  la superabundància d’informació i el creixent biaix ideològic en com es consumeix resulta en un l’electorat que viu en realitats alternatives, incapaç de debatre diferents diagnosis sobre fenòmens compartits. Trump és una conseqüència d’aquest fenomen. I també se n’aprofita, els seus atacs contra els mitjans convencionals i les seves exhortacions a la militància per llegir Breitbart i veure només Fox News expliquen com pot mentir descaradament i a ningú l’importa. Pot explicar, perquè la munió d’excel·lent periodisme d’investigació sobre les seves practiques corruptes ha tingut un impacte negligible a la campanya electoral. Els esforços del Washington post en detallar com Trump usa la seva “fundació” potser han tingut un impacte menys significatiu que les histories falses propagades per adolescents macedonis a Facebook.

Els mitjans tradicionals en responen a aquest fenomen mantenint una falsa equivalència entre dues posicions suposadement raonables. En un context polític normal potser es un supòsit necessari però quan un partit polític està abandonant les normes assumides de l’activitat política i construint un discurs que te una relació tènue amb la veritat es increiblement negatiu. En el cas d’en Trump ha contribuït a normalitzar la seva candidatura: Les eleccions no s’han presentat entre un racista autoritari i una candidata de centre-esquerra bastant convencional, sinó entre els dos candidats més impopulars de la història. No s’han presentat entre un candidat que va estafar milers de persones amb una “universitat” inexistent i que utilitza la seva fundació per comprar quadres enormes de si mateix i una candidata que potser es avariciosa però ha estat extensivament investigada i exculpada, sinó entre dos candidats opacs i corruptes.

Si be es cert que les enquestes han fallat –menys del que s’assumeix- son un instrument útil per assessorar la popularitat dels candidats al llarg de la campanya. I aquí hi ha un tendencia destacable: quan Clinton té contacte directe amb els electors és més popular. Desprès de la convenció demòcrata semblava que Trump estava acabat, desprès dels tres debats també. Però a mesura que tornava a ser explicada per la premsa el seu suport empitjorava. La falsa equivalència amb la que -en conjunt- els mitjans operen ha normalitzat Trump i esbiaixat Clinton. L’ajuda de l’FBI, els hackers Russos, i el presumpte violador Julian Assange han acabat multiplicant aquest efecte. Per exemple, la cobertura dedicada a un tema sense substancia com els e-mails de Clinton ha superat la cobertura dedicada a debatre les polítiques dels dos candidats.

Mirant de concloure. Hi ha una història immediata i visible que explica en Trump: la ira del vot rural blanc i el desencant contra “l’establishment”. La meva intenció no ha estat negar que aquest fenomen existeixi –encara que si que nego que la seva motivació sigui principalment econòmica–  però cridar l’atenció a un història que sembla obviada: la resposta normal de la majoria de l’electorat nord-americà a una situació extraordinària. Un fet que apunta que Trump en gran part es resultat d’un procés més subtil de deteriorament institucional, i que el que cal explicar es perquè l’electorat nord-americà no ha percebut l’amenaça que suposava per les seves institucions. Els votants republicans l’hi han donat suport, tal com l’hi van donar a en Mitt Romney, perquè el partit republicà i els mitjans que consumeixen els hi han venut unes eleccions normals amb uns candidats deplorables per igual i, obviant una situació extraordinària, han votat com si fossin unes eleccions ordinàries.

PD:

Conscientment he deixat l’incapacitat del partit demòcrata de mobilitzar el seu electorat, que això dona per molt i ja m’he distret massa. I, a diferencia de com en Trump ha segrestat el partit republicà, és un fenomen possiblement s’explica millor amb les dades immediates sobre qui i com ha votat. La meva intuïció: Possiblement en Sanders hagués guanyat a en Trump, però no tant perquè fos més d’esquerres sinó perquè no tenia el bagatge d’en Clinton i es blanc i home. Però també podria haver normalitzat encara més en Trump, els mitjans creant la falsa equivalència de dos “populistes”, o fins i tot obrir la porta a un candidat independent de “centre” com Bloomberg i ves a saber que hauria passat. En termes estratègics crec que l’error dels demòcrates no es tant escollir a la Hillary en comptes d’en Sanders, sinó la decisió del VP Biden de no presentar-se a les primàries.

logo_1491196_web

Anuncis

Senate House

La Senate House és una muntanya de ciment que s’alça desafiant al nord del British Museum, coneguda per inspirar el Ministeri de la Veritat de George Orwell a 1984. Passejant per Bloomsbury només intueixes l’edifici darrere les places quadrades i les elegants cases Georgianes. Però quan creues el verd de Russell Square o passeges pels cafès i llibreries ocultistes de Keppel Street i de sobte et trobes davant de quatre monòlits grisos amb forma de piràmide, entens com es va inspirar Orwell. La imatge de funcionaris britànics alimentant la propaganda de guerra en un edifici auster, cavernós, i gris enmig d’un Londres desolat pel Blitz, no esta gaire lluny de la distòpia orwelliana. En aquest cas el Ministeri de la Informació -albergat a la Senate House durant la Segona Guerra Mundial- era qui combatia el totalitarisme.

© Copyright Stephen McKay

© Copyright Stephen McKay

A dalt de tot d’aquesta piràmide es troba la Senate House Library. Només per poder-hi entrar-hi ja paga la pena tenir carnet universitari a Londres. L’edifici, construït entre el 1932 i 1937, és una de les poques obres arquitectòniques Art Deco londinenques. Un grup petit i selecte que compta amb edificis tant espectaculars com l’Adeplhi o icònics com la central elèctrica de Battersea. Un cop dintre, la decoració daurada amb línies rectes i l’omnipresent sans-serif contrasta amb l’austeritat i grisor exterior. Per arribar a la biblioteca has de passar la recepció i pujar fins la quarta planta, que és correspon amb el segon bloc de ciment que veus des de l’exterior.

A la quarta planta hi han sales plenes de llum, taules i estudiants; potser la sala de lectura més còmoda de tot Londres. Els prestatges de les parets plens de revistes, acadèmiques i de les altres, i enmig fileres d’elegants sofàs de cuir marró un davant de l’altre: sofà, butaca, sofà. Una serie simètrica amb un mobiliari no estaria fora de lloc a un Gentlemen’s Club de Mayfair. Aquí escric confortablement estirat. Mentre, al sofà de darrera, un home amb pinta de turista xinés  més equipat per anar a pescar que no a visitar la ciutat, reposa fent una migdiada. Entre les prestatgeries, la llum entra per finestrals rectangulars i allargats. De tant en tant, a Londres també fa bon temps i el cel es blau i clar. Si arribes a la cinquena planta, tindràs vistes espectaculars de tot Bloomsbury. Mirant cap a l’est pots ignorar els gratacels de la City i imaginar un Londres preterit on l’únic que s’alça son les punxegudes esglésies de Marleybone… fins que la BT tower trenca el miratge. Mentre passes per aquestes sales, la impressió sinistre del Ministeri de la Veritat s’esvaneix. Només torna quan arribes a dalt de tot, a l’última capseta de ciment, minúscula des de fora i claustrofòbica des de dintre. Les finestres més elevades i més estretes, a sota d’elles, enclaustrats en petits escriptoris amb cadires d’oficina t’hi trobes estudiants que es forcen a concentrar-se. Disciplina monacal. Enmig de la sala, laberints de llibres de ciència política, economia, i sociologia. Una ubicació sobre la qual, com a politòleg encara no se que pensar.

Va ser a la Senate House on em vaig decidir a reprendre el blog i -malgrat el que pugui semblar- he tingut alguna de les sessions més productives. Per a mi es soledat i tranquil·litat, un espai per pensar i descansar. Lluny de la sinistre imatge Orwelliana trobo més adients les paraules d’un dels pares de l’estat del benestar, William Beveridge.

“something that could not have been built by any earlier generation than this… an academic island in swirling tides of traffic, a world of learning in a world of affairs.”

logo_1491196_web

Apunts en calent sobre el Regne Unit (II): El futur desprès de la massacre

Un dels aspectes més espectaculars del terrabastall d’ahir és el numero de víctimes polítiques que s’ha cobrat. Sens dubte en gran part per el sistema electoral Britànic, però en aquest moment el 2on, 3er i 4art partits més votats a Anglaterra estan sense líder i amb un futur incert. I diries que el lideratge dels conservadors esta solidificat, però no tant com sembla.

POTD_ve-day-02_329_3297575b

  • When you play the Game of Thrones, you win or you die

Aquestes eleccions han estat un terrabastall per l’establishment britànic. L’Ed Balls, nº 2 dels laboristes i famós a tuiter, ha perdut davant els conservadors. En Jim Murphy, Líder Laborista a Escòcia contra l’SNP. La derrota més simbòlica ha estat la d’en Douglas Alexander, ministre d’exteriors a l’ombra, derrotat per una estudiant de polítiques de 20 anys que s’ha convertit en la parlamentaria més jove del regne unit.

L’únic consol pels laboristes, és que els Lib-Dems estan pitjor. El liberal Charles Kennedy també va ser el parlamentari més jove de Westminster, va guanyar el seu esco amb 23 anys al 1983 i el va mantenir fins ahir a la nit. En Danny Alexander, nº 2 del tresor ja no es diputat. Al igual que tampoc ho es en Vince Cable, ministre de Negocis i que podria haver estat la alternativa d’esquerres a en Nick Clegg. Els Lib-Dems s’ho tindran que mirar bé per escollir un nou líder.

No son els únics que tenen que escollir un nou líder: Malgrat uns resultats bons UKIP només ha obtingut un diputat. El moment més deliciosos del matí ha estat el recompte de South Thanet que ha impedit que en Nigel Farage entres al parlament i l´ha forçat a dimitir com a líder d’UKIP. Tot això desperta interrogants sobre el futur del partit pot sobreviure UKIP sense el Nigel ? Te, com Le Pen, alguna filla a qui passar el control del partit?

En Cameron s’ha reivindicat com tot un killer, no només ha aconseguit una majoria sinó que ha decapitat tots els principals partits anglesos. Fa uns dies se l’hi va escapar que aquestes eleccions serien “career defining”, bé sense cap dubte tenia raó. Continua llegint

Apunts en calent sobre el Regne Unit (I): Que va passar ahir?

Bé, no cal dir que el resultat d’aquestes eleccions no es el que m’hagués agradat a mi! Encara que per una banda estic impressionat per la victòria de Sturgeon i expectant a veure que farà l’SNP a Westminster els resultats a Anglaterra son ben preocupants. En tot cas, poc desprès de que els Brits hagin acabat de comptar els seus vots (18 hores!!!) deixo uns pensaments en calent:

  • Adeu Milifandom!

L’Ed Miliband ha estat ràpid en dimitir. Una pena, l’Ed es un líder que m’havia guanyat. Crec que, com a mínim, es feia gran part de les preguntes adequades. Amb pocs discursos puc estar més d’acord que amb aquest sobre el paper de la premsa i la comunicació a la política. L’atac de la premsa sobre ell ha estat brutal i farà difícil que quan hi torni haver un cas similar a les escoltes d’en Murdoch, algun líder sigui capaç d’enfrontar-se a magnats de la comunicació. També cal destacar que gran parts dels esforços d’en Miliband a la campanya han estat per connectar amb joves, potser amb mesures insuficients però molt més completes que la d’altres candidats. Desafortunadament no sembla haver donat rèdits electorals: continuaran els joves de classe més baixa pagant la recuperació econòmica Britànica? El més possible és que si! Continua llegint

L’oportunitat del laborisme

Els col·legis electorals ja estan oberts i en aquest moment l’únic resultat segur sembla ser el triomf de l’SNP a Escòcia. L’empat tècnic entre laboristes i conservadors a les enquestes i la necessitat de acords post-electorals fan difícil de preveure qui serà a Downing Street d’aquí una setmana. Si el Labour governa tindrà una oportunitat d’or per tornar a definir la social-democràcia Europea, una oportunitat potser única.

Soc de l’opinió que, encara que amb un context diferent, els reptes que afronta l’esquerra britànica i l’esquerra espanyola son relativament similars. Mentre que gran part del discurs de les dues esquerres és centra en la defensa de l’estat del benestar, hi ha una necessitat important de reformar aquestes estructures per tal de que hi arribin als que ara son exclosos. En aquest sentit el Regne Unit també afronta l’important repte de re-calibrar la seva despesa pública per reduir desigualtats i, en el cas Britànic, mirar de reduir la concentració de riquesa i poder al voltant de les capes més altes de la societat. Una divisió que, desprès de quatre anys a Londres, m’atreviria a qualificar de Dickensiana. Es l’Ed Miliband el líder progressista que pot aconseguir aquestes reformes ? Potser no, però sense dubte és qui esta millor posicionat.

Gr2 Gr1

Font: Martorell, Jaume (2015) “Desigualtat al món i desigualtat a l’Estat Espanyol”. Eines per l’Esquerra Nacional. N. 22 p.90-105. Fundació Josep Irla, Barcelona.

En el fons parlem de dues coses: construir un programa de defensa i renovació de l’estat del benestar per fer front als reptes socials del segle XXI i una aliança entre les classes mitjanes que temen perdre els seus beneficis i les classes més empobrides que estan excloses de l’actual estat del benestar. A l’estat espanyol Podemos ha intentat forjar aquesta aliança entre classes mitjanes i exclosos, però ho ha fet en gran part sacrificant el seu discurs i mirant de convertir-se en un reflex de la indignació per a tothom. Syriza, podria ser un altre cas però ho ha de fer en el marc de l’Euro i la ma de cartes que tenen per negociar és difícil. En tot cas tant Podemos com Syriza, son propostes que han avançat més que la social-democràcia Francesa, per exemple. Continua llegint

L’ esprint de l’SNP

Aquest Setembre Escocia va rebutjar convertir-se en un estat independent,  tot i que un 44.7 % va votar SI, amb un 55.3 % de votants pel NO la victòria de l’unionisme va ser clara. Malgrat això, l’únic titular segur l’endemà de les eleccions britàniques és el domini de l’SNP a Escòcia. En aquests el curt espai de temps que va del Referèndum fins a les eleccions britàniques l’SNP ha fet un esprint espectacular: El partit que més creix en nombre de militància i que apunta que podria guanyar 56 de 59 diputats Escocesos.

Five Leaders Of Britain's Political Parties Join Televised Debate

No tinc cap dubte de que part de l’ascens de l’SNP ve marcat per la revifalla del nacionalisme anglès. L’actuació de Cameron just desprès del referèndum condicionant la millora de l’autonomia escocesa al desenvolupament de l’autonomia anglesa va ser deplorable. La seva actitud durant la campanya electoral ha estat igualment lamentable: presentant l’SNP com l’enemic intern. Però quedar-se amb la imatge que l’SNP és reforça perquè els anglesos no compleixen les promeses es una visió molt superficial del com s’ha desenvolupat la campanya de l’SNP.

Continua llegint

Ed el Roig i el biaix econòmic

“Red Ed”, així van rebre els tabloides britànics – i la resta de la premsa Tory- a l’Ed Miliband quan va ser escollit lider dels laboristes. Si el gran dels Miliband podia considerar-se l’hereu oficiós del Blair, la seva derrota els donava carta blanca per dibuixar al més petit com l’hereu del seu pare, l’acadèmic marxista Ralph Miliband. Tot i que la premsa econòmica més seriosa l’ha tractat amb més consideració, finalment tant l’Economist com el Financial Times han decidit que millor repetir amb Cameron que provar amb Miliband. Ara, si un llegeix les editorials sembla que en comptes del moderat programa electoral del Labour d’Ed Miliband hagin llegit algun llibre d’en Ralph.

ed-milibandfinal

telegraph.co.uk

L’Economist diu que l’Ed Miliband seria el ministre més radical que ha tingut el Regne Unit des de Margaret Thatcher, desprès d’un anàlisis prou detallat de programes i promeses electorals es veuen obligats a treure l’espantall de François Hollande i el seu tipus impositiu del 75% sobre les rendes més altes per tal de justificar el seus suport per la coalició Con-Lib 2.0.  Mentre que el Financial Times diu que el lider dels laboristes “has rarely met a market he did not consider to be broken” i també fa servir François Hollande com l’home del sac.

Continua llegint

El Fred de Londres

Mentre escric el meu dit índex amb prou feines pot picar “P”. Desprès d’un parell d’hores revisant un esborrany les meves mans han interioritzat el fred de l’habitació. Pels estàndards de Londres no es un dia especialment fred, per la finestra el dia clareja i –afortunadament!- entra prou llum per il·luminar l’habitació. La raó del meu fred no es pas meteorològica sinó econòmica, política també.

Dir que el mercat de lloguer a Londres és demencial es queda curt per definir la situació. Si ara fa fred és perquè el baix que tenim llogat es especialment feble alhora de resistir la humitat. Encara més feble a l’habitació i al “estudi/trastero”, les úniques zones de la casa amb llum natural. Si ara fa fred, és perquè no tenim la calefacció engegada, ja fa dos dies que no l’engeguem.

Això cal explicar-ho bé. La electricitat la paguem introduint monedes de una o dues lliures a un comptador, tal com funcionen les teles dels hospitals. I al igual que la tele de l’hospital quan s’acaben les monedes, no hi ha tele. En el nostre cas no hi ha electricitat, ni calefacció, ni llum, ni aigua calenta. Afortunadament, encara que el lloguer s’emporta al voltant del 60% del nostre sou, ens queda canvi per anar introduint el comptador. El problema és quan el comptador s’omple.

L’amo de la casa tindria que passar-s’hi cada dos mesos per buidar-ho, a la practica ve quan el truquem. Si tenim sort, ve ràpid. Aquest cop no hem tingut gaire sort. Vam avisar dissabte a la nit, i diumenge al matí vam rebre un missatge dient que s’hi passaria l’endemà. Dilluns al vespre, arribem a casa i el comptador continua ple. Truquem. No agafa el telèfon. L’hi enviem un sms, per la replica sembla que vindrà en breu. Passen les hores. Tornem a insistir. Ara ja s’explica tot bé: S’ha deixat les claus de la capseta a King’s Lynn, un poble –que no conec però estic odiant molt fortament – al nord de Cambridge, a la costa. Diu que no podrà venir fins dimarts. I aquí estem, dimarts, amb 0.9 cèntims de lliura d’electricitat disponible esperant que l’amo hagi ja empres el viatge fins a King’s Lynn. I esperant que torni abans que s’acabi l’electricitat. Sobretot, esperant que torni avui.

Si, potser ara el podria trucar, queixar-me més, cridar una mica. Però, més que no passar una mica de fred de tant en tant, el que volem és mantenir el pis i al juny hem de renovar el contracte. Malgrat la humitat, malgrat la dutxa que perd aigua, malgrat la manca de llum natural al menjador i la cuina; som uns afortunats. Tenim un pis per nosaltres sols que, fins i tot, té un petit patí. Un pis, de dimensions adequades –ideal parejas, que diríem- en una zona desitjable i ben comunicada. Un pis que fa un any estava buit i poc a poc l’hem anat omplint de mobles i alguna cosa més. Un pis que ara és una llar però que no ens l’hem fet nostre. Perquè en un parell de mesos sempre pot ser que no ens el podem permetre, no perquè perdem la feina sinó perquè el propietari pot pujar el lloguer tant com vulgui. O simplement decidir que prefereix tenir llogaters nous cada any.

A Londres, les “revenge evictions” son el pa de cada dia per molts llogaters. Una situació en la que no vols estar però que ben bé no saps com evitar: coneixes prou el teu propietari per saber si prefereix la tranquil·litat d’algú que li paga quan toca i no posa problemes o s’ho arriscarà per augmentar el seu benefici? En el moment en que l’hi has de demanar a l’amo que, si us plau, agafi el cotxe i faci dues hores d’anada i dues de tornada perquè pugui tenir electricitat aquesta tarda, t’entren suors freds i no només perquè no pots engegar la calefacció.

“Ui, allà fa fred i plou” us diran si veniu a Londres, tot seguit de l’inevitable “Es més difícil trobar allotjament que feina”. I si em pregunteu a mi, el fred meteorològic no es cap problema. De tant en tant molesta, però el fred que cala dins teu és el que et provoca anar saltant d’allotjament en allotjament. Ignorant si al proper pas trepitjaràs sòlid o buit. Amb sort sempre hi ha terra ferma, però això no ho saps. Malgrat tot encara ets afortunat, perquè segurament això només serà una etapa i no la condemna permanent de molts londinencs, amb menys recursos i oportunitats, que ja van néixer amb aquest fred al cos.

logo_1491196_web

2015

Al Gener em vaig adonar que des del 2013 que no actualitzava aquest bloc. Ha passat tot el 2013, el rocambolesc 2014, i els primers mesos del 2015 amb el Rajant per Rajar completament inactiu. Finalment, he decidit canviar la situació.

Adverteixo, a part de per distreure’m no se gaire perquè servirà aquest blog. Be, per no perdre el català suposo. Desprès de tres anys pràcticament només escrivint en anglès, vaig tenir que escriure una peça en català recentment i va ser una tasca… complicada, com a mínim.

Abans publicava llargs articles on comentava fets d’actualitat des de la meva perspectiva, i mirava d’insultar amb gracia a la gent que no estava d’acord amb mi. Des que vaig actualitzar aquest blog per un últim cop, les coses han canviat una mica. Per començar estic fent un doctorat i m’he adonat de que, parlant clar, no tinc ni puta idea de res. No, de debò, quan ho dic la gent pensa “ah, això deu ser el que els anglesos anomenen “humblebrag”” o “clar, això és la marca de l’autèntic coneixement”. Ni una cosa ni l’altra, sinó simplement la consciencia de llegir que fan molts investigadors socials, i com estic molt lluny de la seva feina i com el nostre debat públic, es encara més lluny. Així que ara me’n cuido una mica més de opinar elaboradament en públic.

Afortunadament, aquest ja era un bloc lleuger, així que deixaré les pretensions i les opinions més elaborades pel bloc del centre de recerca de la universitat. I aniré compartint anècdotes, opinions rapides i comentaris a l’atzar sobre qualsevol cosa que em doni la gana. I anar fent, tu.

logo_1491196_web

Trencant la historia de l’autonomisme català. 25 de novembre, 2012.

El diagnòstic que va fer l’Esquerra dels anys 90, la d’en Carod al davant i en Puigcercós a les maquines, era en el fons prou senzill:  Si volem encetar un procés cap a l’estat propi cal que l’esquerra i la dreta siguin partidaris de construir un estat propi.  A Catalunya, la dreta majoritàImageria era una CiU que pactava amb el PP per no reformar l’estat, la esquerra majoritària era un PSC que mirava amb desdeny i arrogància la possibilitat de secessió.  Convèncer que CiU abandones la ambigüitat es veia difícil,  reduir la distancia dels 43 diputats d’ERC als 13 del PSC, es veia impossible. La Catalunya de l’autonomia. Pujol i Maragall al balcó olímpic, apadrinats per González,  mentre Garzon deté i tortura independentistes. El bipartidisme que estructura i divideix el país, amb unes quantes veus que els hi fan el coro. Recordem, 92: CiU 70 Escons i PSC 40, al voltant del 80% dels vots; 95: CiU 60, PSC 34 (70%);  99 CiU 56, PSC 52 (al voltant del 75%).  

I el bipartidisme venia acompanyat d’una hegemonia discursiva al favor de l’autonomisme, creada al voltant del mite de la majoria silenciosa.  Catalans que percebien les eleccions autonòmiques com unes eleccions de segon ordre, callant i només participant a les espanyoles. Per donar suport a Felipe o JoseMaria, deien. El mite del cinturo roig alienat pel Nacionalisme català, que mai va acabar de ser així.  Potser aquestes coses es resoldrien quan els progressistes del PSC governessin alhora Catalunya i Espanya, avançant cap un model inclusiu i asimètric de Federalisme, deia un Pasqual Maragall incomprès des de Barcelona i Roma.  Els nacionalistes, utilitzaven la bandera per enganyar al poble català mentre s’afavorien a ells mateixos, criticava la esquerra i espanya. Una sospita fonamentada en l’èxit de la contra Pujoliana de banca catalana.

Bipartidisme. Ambigüitat. Cabdillisme. CiU, PSC, i satèl·lits. El Federalisme com a projecte viable. Majoria Silenciosa i vot dual. Aquestes eren les parets mestres de la política autonòmica catalana durant el darrer quart del segle XX.  Parets, que no aguanten al segle XXI, i amb prou feines sobreviuen la darrera dècada. Ahir, Catalunya les va acabar de demolir de forma contundent.

  • L’Ambigüitat. Morta per l’11 de setembre de 2012, la Puta i la Ramoneta van ser enterrades a la campanya i programa electoral de CiU.  Amb la promesa explicita de convocar un referèndum Mas acabava d’enterrar un Pujolisme. Els 50 diputats de CiU estan lligats pels seus compromisos. No sabem que volien el 45,93% de votants que van donar suport a CiU el 2010, més enllà d’un Pacte Fiscal. Però els 1.112.341 catalans que han votat a CiU votaven per convocar un referèndum.  Si CiU tira endavant amb una agenda plenament sobiranista no sabem qui hi haurà darrera, es quedarà sol. Bé, ara ho sabem. Un milió de catalans estan disposats a acompanyar a CiU a un milió a l’estat propi.
  • El Cabdillisme. El Mundo el va intentar reviure, però la imitació de Moïses del senyor Mas va ser un tret directe a la seva jugular. La Catalunya del 2012 no és la dels 80, i (amb espera de les enquestes postelectorals) la corrupció ha passat factura: Palau, el tots amb el president.  Els hi ha acabat petant a les mans.
  • El Federalisme. Hi ha una taca a l’esquena de Maragall que certifica la seva mort. No cal fer-ne més sang.
  • La Majoria Silenciosa. 70% de participació, superant la de les eleccions espanyoles. En els últims anys les eleccions catalanes ja han anat perdent la seva consideració de eleccions de segon ordre, fet que sembla certificat per la nit d’ahir. El poble de Catalunya ha parlat clar i ha dit que el 47,7% volen fer un referèndum i votar si,  el 24,3% vol preguntar al poble de Catalunya que vol ser i només un 20,5%  ni vol preguntar, ni vol un estat propi. O el 30% que no ha participat vota en massa pel no, i el 24,3% del que vol preguntar i no sap que contestarà s’hi suma, o les coses pinten prou bé en el cas d’una hipotètica consulta. I el més interessant, quan la gent que vol seguir sent part d’Espanya han anat a votar no han optat pel sucursalisme, sinó per un espanyolisme desacomplexat però que ha fet mans i mànigues per mantenir la seva autonomia enfront d’altres forces de l’estat espanyol. 
  • El Bipartidisme. La noticia del dia amb perspectiva històrica no és que Mas s’estimba (que reflexionem perd molt suport, rep un bon calbot, però té un 20% més vots que la segona força), sinó que Esquerra supera el PSC. De debò, tornem-ho a dir: E-R-C SUPERA AL P-S-C. El que als 90 semblava impossible, i fa 5 anys ben difícil. El PSC el partit de la diputació, de l’ajuntament, que guanyava en vots, mentre ERC es congratulava per tenir 13 diputats.  El PSC que mirava amb condescendia les demandes independentistes, queda descol·locat, K.O, suïcidat per no saber situar-se enfront una Espanya cada cop més tancada i una Catalunya a voltes més lliure.  Si comptem que les CUP entren al parlament, hi ha 24 diputats explícitament independentistes al Parlament de Catalunya. Si només un més que Esquerra al 2003, però amb un salt qualitatiu en el compromís de la resta de partits. 50 diputats de CiU donant suport a fer una consulta. Els 13 d’ICV. I ves a saber el que pugui fer el PSC.  Ho pintem com ho pintem mai havia hagut tant suport per exercir al dret a decidir, i per construir un estat propi, al Parlament de Catalunya. I això s’aconsegueix gràcies a un Parlament que trenca completament amb el model polític espanyol. PSC i PP residuals, sense capacitat de créixer i amb molta de decréixer. I la estructura del País, passa per les forces pròpies del país: CiU, ERC, ICV, C’S, les CUP. És la Catalunya nova que sembla apuntar el parlament.

I es aquí on rau la importància del que va passar ahir. El terra de Catalunya es va acabar de moure, i aquells que sempre s’hi havien sentit ben còmodes van tremolar i caure. La baixada de Mas, l’apocalipsi del PSC, la immutabilitat del PP.  Aquells que picaven pedra per canviar el terra, van moure´s ràpids i es van reafirmar. L’ascens d’Esquerra a la segona força, la capacitat d’ICV; deixebles deixant els mestres a la cuneta. L’espanyolisme català de Ciutadans. La irrupció de les CUP. Marcant un país clar amb dos processos: Cap a explicitar una consulta i cap a reconstruir la esquerra (Nota a part, si el procés cap a la independència no es pot liderar des de l’esquerra, es responsabilitat de la mateixa esquerra, però ERC, ICV i el que pugui ser útil del PSC tenen la oportunitat d’arreglar-ho). Catalunya serà estat o no, però el procés és liderarà i es decidirà des de Catalunya, obviant Rajoy i Rubacalba. En un país on el president i el cap de la oposició, poden sortir al món i explicar que volen preguntar als catalans i les catalanes sobre el seu futur.